La Carrie White, el personatge creat per l’Stephen King el 1974, ja és al Teatre Gaudí de Barcelona. Per fi s’ha estrenat a una de les propostes més interessants d’aquesta temporada a la nostra ciutat i creiem que, sobre tot el públic més jove l’hauria d’anar a veure sí o sí. Hi ha coses que mai canvien i ja seria hora: per molt avançats que estiguem al 2018 (d’acord, ja quasi 2019), als instituts encara hi ha nois i noies que pateixen assetjament pel simple fet de ser diferents. El musical Carrie ens trasllada a un institut on una noia procedent d’una família molt catòlica, pateix el rebuig per part dels seus companys. L’assetjament és una lacra per la nostra societat i té un preu molt elevat. Perquè quin futur ens espera com a societat quan els més joves encara adopten rols tant antiquats i deplorables com la de l’assetjador i assimilen amb total naturalitat fer mal, insultar i fer el buit a altres persones? L’assetjament (potser més conegut com a bullying), per desgràcia, és real, està massa present a les escoles i instituts del nostre país. I caldria canviar-ho ja, tenim feina a fer.
Pel que fa a l’espectale en sí, també hi ha coses que mai canvien i millor que no ho facin. Tot aquell espectacle que ve de la mà del Ferran Guiu, director d’aquest musical, és sinònim de qualitat. Ho hem dit nombroses vegades a aquest blog, però és la veritat. No només ens porta propostes diferents i interessants als nostres escenaris, sinó que solen ser obres molt ben cuidades, amb molts detalls petits, ben fetes, ben dirigides i que desperten moltes coses al teu interior. Lógicament, Carrie no n’és cap excepció.
Carrie és un musical que es va presentar per primera vegada a Londres el 1988 i, acte seguit, es va estrenar a Broadway, però va ser un fracàs total. Espereu, espereu, no us espanteu encara, que la història té un final feliç. El 2012, es va estrenar de nou amb modificacions en el llibret i les cançons i, aquesta vegada, va ser millor rebut. El 2015 es va produir a Londres de nou i, el 2018, arriba per primera vegada a Barcelona. Compta amb música de Michael Gore (a Barcelona, dirigida per Joan Comaposada), lletres de Dean Pitchford (adaptades en català per Marc Gómez) i llibret de Lawrence D. Cohen.
El Teatre Gaudí és el millor on portar un musical com Carrie, per la proximitat que ofereix. Tot i que es diu que Carrie és un musical de terror, a nosaltres no ens ho va semblar. És cert que et remou moltes coses, com l’angoixa o la por, però no el terror. Al estar tant a prop dels actors i actrius, aquestes sensacions s’accentuen molt més. És un encert. Com ja sabeu, el Gaudí és un teatre molt particular, amb les butaques al voltant de l’escenari, i tot està plantejat per poder veure les escenes bé des de qualsevol posició, cosa que té molt de mèrit.
Aquesta producció de Carrie compta amb un elenc molt jove. El paper de la Carrie l’interpreten la Georgia Stewart i la Raquel Jezequel. Nosaltres vam veure la Raquel i en teníem moltes ganes. A ella la vam descobrir a la Nit dels Musicals al Teatre Grec de l’any passat i ens vam enamorar amb la seva interpretació de ‘Defying Gravity’ de Wicked. Amb aquest talent, era qüestió de temps que la poguéssim veure protagonitzant un musical a Barcelona. I no podem estar més contents per ella. Canta i interpreta molt bé, tot i que és veritat que la Carrie (el personatge en sí com està escrit, no la seva interpretació) en ocasions ens va semblar excessivament bleda i innocent.
També ens va fer especial il·lusió veure a sobre l’escenari la Elisabet Molet fent de la Sue. Després de descobrir-la a El despertar de la primavera, aquest estiu la vam tornar a veure a That’s a musical, i ara a Carrie. L’any que ve no ens la perdrem a l’Onyric a Les dames del perpetu socors. A més a més, vam gaudir molt amb la interpretació de la Laura Miquel (a qui vam veure per primer cop a Tick, Tick…Boom!) fent de la dolentíssima Chris. A aquest musical, les dues poden lluir la seva potència de veu i us assegurem que són una meravella. Us encantaran. De fet, tots canten molt i molt bé, creieu-nos.
A sobre de l’escenari, hi ha un munt d’actors i actrius que ho donen tot. Cal destacar les coreografies molt elaborades de la Xaro Campo. Són una passada, és un musical molt vistós, amb molta canya i des d’un punt de vista coreogràfic és molt potent i bonic.
Carrie és un musical que pot entusiasmar als més joves per diversos motius. En primer lloc, per la música. És molt moderna, molt actual, és una barreja d’estils molt interessants i totes les cançons sonen molt i molt bé. A vegades, ens donava la sensació que érem a un concert més que al teatre. En segon lloc, per la història, que es desenvolupa a un institut. Sí que és cert que els personatges estan molt estereotipats (la Carrie és excessivament bleda i innocent, la Sue és massa bona, el Billy és el xicot perfecte, la Chris és dolentíssima…) però, justament, és la millor manera d’arribar als més joves i que entenguin el que se’ls hi explica. A vegades, és millor portar les coses a l’extrem per entendre-les des de la distància, i això és el que passa amb Carrie. Precisament el públic jove l’hauria de veure per prendre consciència de la tragèdia que suposa l’assetjament i evitar-lo.
El públic adult també gaudirà de Carrie perquè tracta molts més temes i molt diversos: el fanatisme religiós, les dificultats entre joves i adults per entendre’s, com tractar l’assetjament des d’un punt de vista adult, etc. Nosaltres vam sortir del teatre donant-li voltes al cap. Quantes vegades hem vist injustícies i no hem fet res per aturar-ho? I si allò que creus que fas bé no ho és? El teatre és una molt bona eina per fer pensar i, quan surts, t’has transformat.
Així doncs, no us perdeu Carrie, al Teatre Gaudí de Barcelona, us encantarà i sorprendrà. A més a més, a la sortida, no oblideu fer-vos una foto i compartir-la a les xarxes socials. Abans que res, podeu comprar les vostres entrades a la pàgina web oficial del Teatre Gaudí, feu-ho ràpid i agafeu les millors localitats!