[CRÍTICA 🎭🎶] ‘Hi ha d’haver una vida fora d’aquí’ a El Maldà: un tresor pels fans dels musicals

⭐⭐⭐⭐

Puntuación: 4 de 5.

El Maldà ha estrenat el musical Hi ha d’haver vida fora d’aquí, dirigit per Xavi Casan, i amb l‘Ariadna Cabiró, la Núria Cuyas i la Cinta Moreno. Més que musical, m’atreviria a dir que és un concert teatralitzat amb cançons d’espectacles de Broadway dels anys 60 i 70. Però, de tota manera, tampoc cal utilitzar cap etiqueta per definir aquest espectacle. El que val la pena saber és que Hi ha d’haver vida fora d’aquí és un viatge musical a través de situacions, escenes, sentiments i pensaments de dones valentes, amb un desig tenaç de superar-se a si mateixes i de lluitar per la seva felicitat.

Als musicals dels anys 60 i 70, com Cabaret, Hello Dolly, Bye Bye Birdie o Oliver!, per anomenar-ne uns quants, comencen a aparèixer dones transgressores, empoderades i amb uns perfils molt diferents dels típics cànons que s’havien vist fins aquell moment. Per exemple, només cal fixar-se en la Sally Bowles a Cabaret, una dona amb caràcter, personalitat i determinació, capaç de prendre una decisió tan dura com és ara avortar amb una serenitat i valentia envejables.

Hi ha d’haver una vida fora d’aquí s’inspira d’aquests personatges i, en poc més d’una horeta de funció, explora amb els espectadors les melodies i cançons de musicals clàssics com The Fantasticks, Irma La Douce, 110 in the shade o Funny Girl, entre molts altres. Els pensaments i sentiments dels personatges d’aquests musicals es poden continuar entenent avui dia. A més, els espectadors i espectadores s’hi poden sentir identificades amb allò que diuen les cançons.

Acompanyades de l’Ariadna Cabiró al piano, la Núria Cuyàs i la Cinta Moreno interpreten totes les cançons, des d’algunes més conegudes com Aquarius o Don’t rain on my parade fins a d’altres que no són tan populars com Dear friend, però igualment disfrutables. Els fans dels musicals tenen una cita obligatòria a El Maldà per intentar esbrinar quantes cançons reconeixen i quins musicals han vist (sense fer trampa i mirar el repertori, és clar!).

Totes les cançons estan traduïdes en català per Roser Batalla, Núria Cuyas, Jordi Galceran i David Pintó, la qual cosa s’agraeix perquè ajuda a fer que tothom pugui entendre què s’està explicant. No només es gaudeix de la música i de la interpretació, sinó també del missatge d’empoderament que es vol donar.

Les tres noies apareixen a El Maldà amb un vestit de cada color, un detall que està molt bé perquè destaca el to de veu diferent que tenen les cantants. Cadascuna d’elles interpreta les cançons que millor li escau. L’Ariadna Cabiró, la Núria Cuyas i la Cinta Moreno ho fan veritablement bé. Tenen presència a l’escenari i canten i ballen de meravella.

Hi ha d’haver una vida fora d’aquí és un moment de desconnexió del dia a dia i, al mateix temps, una estona de connexió amb les veus i les actuacions de Cabiró, Cuyas i Moreno. És una estoneta per escoltar i moure els peus al ritme de les cançons. També una hora de somiar, recordar els grans musicals de Broadway i de sentir l’emoció de dones empoderades que trenquen barreres.

No us perdeu Hi ha d’haver una vida fora d’aquí, fins al 29 d’abril a El Maldà, una petita joia musical que us despertarà la vostra imaginació i les ganes de cantar i ballar. Feu-vos amb les vostres entrades a la pàgina web de El Maldà, un teatre petitó que accentua l’experiència de viure les arts escèniques en directe. Quin goig veure i escoltar les tres cantants i actrius tan a prop, com qui diu, a cau d’orella.

[CRÍTICA 🎭🎶] ‘Forever Young’ al Teatre Poliorama: el musical més gamberro i divertit de la temporada

⭐⭐⭐⭐⭐

Puntuación: 5 de 5.

Deu anys més tard de la seva estrena a Barcelona, el Tricicle recupera un dels musicals més exitosos dels últims temps: Forever Young. Una residència d’avis d’allò més surrealista amb situacions absurdes, cançons conegudes per tothom (des de la que dóna títol a l’espectacle, Forever Young d’Alphaville, fins a I Love Rock’n’Roll de Joan Jett & The Blackhearts o You Can Leave Your Hat On de Joe Cocker) i un bon grapat de rialles. El musical, que es pot veure al Teatre Poliorama de dimecres a diumenge, és diversió assegurada per tothom, sigueu fans o no del gènere.

Forever Young no és un musical més, no és una obra on s’explica una història acompanyada de cançons. És molt més que això, l’espectacle va més enllà. És un moment de diversió enormement gratificant i els espectadors segur que sortiran renovats del Teatre Poliorama. L’espectacle, creat per Erik Gedeon, és un cant a la vida, sí, però també té un punt reivindicatiu i crític d’allò més interessant: el tracte que fem a la gent gran. La nostra societat té una assignatura pendent amb les generacions grans, perquè tendim a infantilitzar-los. Fer-se gran no vol dir perdre dignitat. Al contrari, les persones grans mereixen més respecte que ningú i han de viure els seus últims anys de la seva vida amb calma i recordant la música que escoltaven i gaudint de les seves aficions.

Diuen que la música pot sanar l’esperit i, en el fons, és un tòpic completament cert. Qui més qui menys recorrem a la música per relaxar-nos, per calmar-nos o per posar-nos de bon humor. A Forever Young, els 5 protagonistes estan obligats a escoltar i cantar cançons infantils, però, quan la infermera se’n va i els deixa sols, canten i «ballen» les cançons que els feien vibrar de joves. Ballen entre cometes perquè, òbviament, fan el que poden amb les seves condicions físiques atrofiades.

A la nova versió de Forever Young, els actors Rai Borrell, Llorenç González, Irene Jódar, Marc Pujol i Lucía Torres es maquillen per interpretar-se a si mateixos d’aquí a trenta anys. Els seus personatges, però, són d’allò més peculiars i divertits: des d’un hippy bohemi, fins a una groupie molt rebel i una parella d’actors. La vellesa ha portat a aquests personatges el millor i el pitjor de cadascú: malalties, demència i soledat, no obstant això, molta tendresa, ganes de viure i sentit de l’humor.

També hi ha la infermera, la Mercè Martínez que, amb molt de sentit de l’humor i mala bava, interpreta algunes de les cançons més surrealistes i, a la vegada, més hilarants de la funció. La veritat és que fa petar amb els seus canvis de vestuari i amb les seves sortides de to amb els avis i àvies de la residència. És un personatge tan cruel i incorrecte, però a la vegada molt irònic i divertit.

Forever Young ho té tot: una obra molt gamberra, amb escenes surrealistes i amb molt de sentit de l’humor, personatges que estan com una cabra, actors i actrius coneguts del món dels musicals a la nostra ciutat i unes veus impecables per entonar cançons famoses de tota la vida. Amb el segell de El Tricicle, la nova versió de Forever Young serà un exit que no decebrà a ningú. Sortireu cantant del teatre les vostres cançons preferides.

No us perdeu el musical de comèdia Forever Young al Teatre Poliorama. Teniu una oportunitat fantàstica per anar a gaudir d’una estona de teatre amb moltes rialles i cançons conegudes. Ideal per anar amb els pares, els avis o amb els amics. Tothom passarà una bona estona amb Rai Borrell, Llorenç González, Irene Jódar, Marc Pujol, Lucía Torres i Mercè Martínez. Feu-vos amb les vostres entrades a la pàgina web del Teatre Poliorama. No badeu i no us perdeu l’espectacle, que aquests avis tenen una marxa contagiosa!

[CRÍTICA 🎭🎶] ‘Apologia i escarni de l’estupidesa humana’ a la Sala Versus Glòries: un musical surrealista delirant

⭐⭐⭐⭐⭐

Puntuación: 5 de 5.

Amor, parelles i un talp que mossega el penis. Per si n’hi hagués poc, aquest talp és capaç de proferir una maledicció: qui rebi la seva fatídica mossegada al seu membre no serà mai més estimat per ningú. Aquest és el surrealista plantejament d’Apologia i escarni de l’estupidesa humana, un musical delirant de Marc Timón que es pot veure a la Sala Versus Glòries només fins al 3 d’abril. No badeu i compreu ja les vostres entrades per passar una estona d’allò més divertida i reflexionar sobre què és l’amor i la vida en parella.

La Blanca (Clara Moraleda) i el Paco (Jofre Borràs) són parella des de fa quinze anys i, per tant, es tenen més que vistos. Es coneixen de pe a pa totes les virtuts i, sobretot, estan avorrits dels seus defectes. L’obra presenta, amb molt de sentit de l’humor, la banalitat i el dia a dia d’una vida en parella tan longeva: les disputes a l’hora de compartir les postres, la Blanca que sempre es queda la manta quan s’adorm, les flatulències…

Interactuant amb el públic i amb cançons a cavall de l’òpera i el musical melòdic com Mar i Cel, els dos personatges no només discuteixen, sinó que també exposen els seus pensaments i les seves frustracions amb la seva parella i amb si mateixos. Les mentides, la monotonia, les aparences, la hipocresia o els dubtes sobre la infidelitat apareixen a l’obra per remoure les consciències dels espectadors a través de rialles. Qui ha decidit com ha de ser una parella? L’obra indaga en la ment d’aquesta parella que, per molt surrealista que sigui, plantegen situacions i pensaments amb els quals els espectadors es poden sentir identificats. És un tòpic: cada persona és un món i, per tant, cada parella és un univers.

En un moment donat, l’obra canvia de to i es torna en una mena de road trip i en una comèdia negra. Per demostrar el seu amor incondicional, la Blanca viatja amb en Paco a Sierra Nevada amb l’objectiu de matar el talp que el va traumatitzar de petit, trenta anys després. En aquest viatge trepidant es troben amb un seguit de personatges d’allò més surrealistes i còmics que els ajudaran a entendre com vèncer el trauma del Paco, més enllà d’acabar amb el coi de talp. Quins personatges més divertits i quin talp més delirant. Si teniu curiositat per saber com són, ja sabeu el que heu de fer: anar a la Sala Versus Glòries.

Precisament, la Sala Versus Glòries és un espai petitó. Per la qual cosa, es converteix en un teatre ideal per Apologia i escarni de l’estupidesa humana, perquè els dos personatges trenquen la quarta paret i mantenen un contacte directe amb el públic. Amb l’escenari al mig de dues grades de butaques, la Clara Moraleda i el Jofre Borràs ballen i canten acompanyats pel mateix Marc Timón al piano, Vassil Lambrinov amb el violí i Nerea de Miguel amb el violoncel.

Apologia i escarni de l’estupidesa humana és un musical hilarant i que fa reflexionar. És una obra de teatre que sorprèn, amb interpretacions fetes a mida. Tant la Clara Moraleda com el Jofre Borràs s’han fet seus els papers. Els dos tenen molt interioritzats els seus personatges i, veritablement, semblen una parella de quinze anys gràcies a les seves mirades, gestos i complicitat que tenen en acció.

Si busqueu rialles, cançons i passar una bona estona, no us perdeu Apologia i escarni de l’estupidesa humana, un musical brillant i divertidíssim de Marc Timón a la Sala Versus Glòries. No us ho penseu més i compreu les vostres entrades a la pàgina web del teatre.

[CRÍTICA 🎭🎶] ‘La Grossa i la Bèstia’ al Teatre Gaudí: una bretolada musical

⭐⭐⭐

Puntuación: 3 de 5.

«Mataries per un pis a l’Eixample?». Aquesta pregunta tan irreverent i, a la vegada, tan irònica amb una realitat en la qual vivim, amb joves que tenen cada vegada més dificultats a l’hora de trobar un pis a Barcelona, és la premissa de La Grossa i la Bèstia, un nou musical molt gamberro que es pot veure al Teatre Gaudí fins al 20 de febrer.

La Grossa i la Bèstia és un thriller musical de nova creació que no deixarà indiferent a ningú. Si voleu passar una bona nit al teatre, la proposta del Teatre Gaudí és una opció estupenda per veure una obra diferent, poc convencional i divertida. Cal anar al teatre amb la ment oberta, amb ganes de passar-ho bé i deixar-se emportar per una història que no saps cap a on et dirigirà i amb unes interpretacions fantàstiques.

L’Ever Blanchet, creador de l’obra i director escènic de l’espectacle (juntament amb la Maria Clausó), s’ha inventat una història que fàcilment pot connectar amb el públic jove. Les situacions i realitats que representen els cinc personatges principals, encara que portades a l’extrem més surrealista i irònic, formen part del drama de veritat de molts joves.

De què tracta La Grossa i la Bèstia? La Boli (Carol González) comparteix el seu pis de lloguer a l’Eixample amb la seva parella, el Nacho (Sergio Campoy). La seva relació trontolla per totes bandes, perquè amb el maltractament i les relacions tòxiques de rerefons, cadascú d’aquests dos personatges manté una relació completament oberta amb un amant: ella amb el Sixto, el pizzero (Carles Pulido), i ell amb la Flaqui (Anna Herebia). Els quatre mantenen una guerra oberta per viure al pis de l’Eixample, perquè el contracte és al nom de la Boli, però les mensualitats del lloguer les ingressa el Nacho. Davant d’aquest conflicte intervé el Virginio, un Mosso d’Esquadra (Jaume Casals).

Si hi ha quelcom que destaca a La Grossa i la Bèstia és la seva història: és una veritable bomba. El text és políticament incorrecte, poc previsible i trencador. Com a punt negatiu, diria que a vegades pot arribar a ser una mica confús, perquè s’expliquen moltes coses i condensa massa temes en 90 minuts de funció. Sense cap mena de dubte, el musical fa desconnectar i, tot i apropar-te a la dura realitat dels joves, el sentit de l’humor de les escenes transmet molt bon rollo i entreteniment.

El musical compta amb una banda en directe (Josep Maria Borràs, Pep Mendoza, Joan Gené i Àlex Gaspa) que interpreten les tretze cançons. La música de Josep M. Borràs és un gran encert i una sorpresa total, perquè és molt variada, amb estils que van del rock al pop o al reggae.

El millor de La Grossa i la Bèstia, potser, són les interpretacions dels actors i actrius. Sense desmerèixer els nois ni molt menys, quines veus més espectaculars tenen la Carol González i l’Anna Herebia! Amb la seva presència, els cinc intèrprets es mengen l’escenari i es posen el públic a la butxaca. Les coreografies fan que el musical sigui molt dinàmic i gens repetitiu.

Aneu al Teatre Gaudí a veure La Grossa i la Bèstia a sorprendre-us amb una història gens convencional. Aneu a escoltar cançons que sonen molt bé, amb unes veus i unes interpretacions d’allò més potents. Tant si sou fans dels musicals com si no, compreu les vostres entrades a la web del Teatre Gaudí, perquè La Grossa i la Bèstia no us deixarà indiferents!

[CRÍTICA 🎭🎶] ‘El Màgic d’Oz’ al Teatre Condal: viatge musical al món dels adults

⭐⭐⭐⭐

Puntuación: 4 de 5.

Nadal és una de les èpoques de l’any amb més tradicions: fer cagar el Tió, la visita dels Reis, la celebració de Cap d’Any, els torrons, les trobades familiars, els amics invisibles… Una de les tradicions que no pot faltar durant aquestes dates és, per descomptat, anar al teatre! Què seria de les festes sense anar a veure Els Pastorets, El Petit Príncep i, des de l’any passat, El Màgic d’Oz? No hi ha dubte: un Nadal més avorrit i ensopit. Els teatres dels pobles i ciutats s’omplen d’aventures, de personatges fantàstics i de cançons per grans i petits.

Aquest any, a Barcelona hi ha una gran quantitat de propostes d’enorme qualitat pels més menuts (no patiu, els grans també les gaudireu!): entre d’altres, Bye, bye, monstre al Teatre Poliorama, El monstre de colors al Teatre Goya, Imma i Gina al Teatre Aquitània o Billy Elliot al Teatre Victòria.

El Màgic d’Oz és un dels espectacles més destacats de la temporada. Es tracta del musical de La Brutal que es pot veure al Teatre Condal fins al 9 de gener. En poc més d’una hora de funció veiem a la Dorothy, l’Espantaocells, el Robot i la Lleona que emprenen un viatge d’autoconeixement i d’aprenentatge d’allò més musical. Gràcies a les cançons de la Paula Jornet i l’Arnau Vallvé que atrapen des de les primeres notes, els nens i nenes espectadors fins a +100 anys també fan un viatge metafòric, apassionant, divertit i molt pedagògic.

La història d’El Màgic d’Oz és, de sobres, coneguda. Potser no tothom s’haurà llegit la novel·la de L. F. Baum, però qui no ha vist la icònica pel·lícula The Wizard of Oz de 1939, protagonitzada per la Judy Garland? És una pel·lícula tan tendra i màgica que ha passat de generació en generació enamorant a tots aquells que tenen ganes de somiar i de convertir-se en millors persones. És més que un clàssic, forma part de la cultura popular.

En aquesta nova adaptació d’El Màgic d’Oz escrita per Marc Artigau i Queralt i David Selvas, la història s’actualitza per adaptar-la als nous temps. Per exemple, l’home de llauna sense cor passa a ser un robot que no accepta etiquetes o la Dorothy és una adolescent més rebel i amb més caràcter que la bleda de la pel·lícula original.

El viatge que emprèn la Dorothy a la Ciutat Maragda ensenya a la protagonista un munt de coses: amistat, respecte, diversitat, valentia… La noia penetra en el món adult i coneix personatges tan peculiars i interessants com una bruixa que no és dolenta, sinó que és complicada. Perquè, en el nostre dia a dia, no ens trobem amb dolents com a les pel·lícules, sinó amb persones que ens poden caure més o menys bé, amb les seves pròpies històries i vivències.

Una de les millors coses que té aquesta adaptació d’El Màgic d’Oz és la seva dualitat: els nens veuran uns personatges de fantasia i amb molta imaginació que conviden a somiar, mentre que els adults veurem a persones més conegudes del que pensem.

La posada en escena d’El Màgic d’Oz és senzilla però molt efectiva. No cal un gran escenari ni molts d’efectes ni recursos, perquè amb les interpretacions n’hi ha prou. Destacar el Jordi Vidal, amb un número fantàstic i colorit com Sou Especials, que crida a l’individualisme amb una tornada que s’enganxa, l’Elena Gadel, que es posa el públic a la butxaca amb les seves bruixes i amb la seva cançó No sóc aquàtica, plena de sentit de l’humor, així com els entranyables i divertits acompanyants de la Dorothy: el Robert González, la Dámaris Aragón i el Marc Pociello.

Què té El Màgic d’Oz que captivi a tants espectadors, siguin grans o petits? Probablement, la creació d’un món paral·lel que, sota l’aparença de fantasia, té una semblança amb allò que coneixem. Per saber-ho, haureu de descobrir aquesta producció del musical al Teatre Condal, un espectacle amb dos punts positius amb molta força: les meravelloses cançons de la Paula Jornet i l’Arnau Vallvé i les interpretacions dels actors i actrius.

No us perdeu El Màgic d’Oz al Teatre Condal, compreu les vostres entrades fins al 9 de gener. Els nens quedaran bocabadats mirant a l’escenari i els adults riuran i s’ho passaran molt bé.

[CRÍTICA 🎭🎶] ‘Elles’ al Teatre Gaudí: monòleg musical carregat d’històries i de cançons

⭐⭐⭐⭐

Puntuación: 4 de 5.

Fins al 13 de desembre, els amants dels musicals tenen una cita al Teatre Gaudí per veure un musical petitó però deliciós: Elles, amb música i lletres de Josep M. «Kabrota» Ribaudí, text i direcció de Sílvia Sanfeliu, direcció musical i piano de Txema Riera i amb la Mònica Vives i Foix, que es posa el públic a la butxaca amb la seva representació de tantes dones amb vivències i anècdotes.

Elles és un musical de petit format, però molt efectiu. Durant poc més d’una hora, la protagonista d’aquest espectacle, interpretada per la Mònica Vives i Foix, ens explica històries d’allò més impactants de les seves avantpassades. Amb la companyia de Txema Riera al piano, les històries van acompanyades cançons. La mateixa Mònica Vives i Foix interpreta un gran nombre de dones amb vides d’allò més interessants com l’Eulàlia, la Mercè, l’Antònia, la tia Càndida o la Ramona.

El musical va néixer de la unió d’unes cançons que havia creat Josep M. «Kabrota» Ribaudí amb un text escrit per la mateixa directora de l’obra, la Sílvia Sanfeliu. Aquesta obra vol explicar, amb música, el dolor i les dificultats que han hagut de superar les dones, injustament, considerades el sexe feble. Les dones d’aquest musical estan carregades de totes elles d’enorme força i valentia. Tot i ser ficció, les històries podrien ser ben reals i ben properes.

Elles és un musical feminista i és un clam a la memòria. Recordar les nostres avantpassades pot ajudar a entendre’ns més a nosaltres mateixos, com li passa a la protagonista d’aquesta història. Malgrat que el passat pugui ser frustrant i dolorós, les dones abans de nosaltres mereixen respecte i reconeixement perquè, sense elles, no seríem aquí.

La Mònica Vives i Foix està molt bé a la funció. Sembla que l’espectacle s’hagi creat expressament per ella, perquè les cançons se les fa seves i sonen molt, però que molt bé! La seva veu és delicada i potent i, veritablement, fa goig veure a una artista que ha participat en musicals com Mamma Mia!, Fama, el musical, Rent o Cop de Rock, en un espai tan proper com el Teatre Gaudí.

Animeu-vos i no us perdeu el musical Elles al Teatre Gaudí. Una obra feta d’històries, de feminisme i de moltes cançons. Podeu comprar les entrades a la pàgina web del teatre.

[ENTREVISTA 🎤] Marc Egea, dramaturg i guionista. Autor i director de ‘Hi ha algú?’ a la Sala Ars Teatre de Barcelona

Marc Egea és un jove creador a qui l’apassionen les arts escèniques i escriu textos teatrals i guions cinematogràfics. Es tracta d’un noi camaleònic, capaç d’escriure obres de teatre llargues i curtes, adaptar clàssics i encara troba temps per dirigir alguna obra, escriure monòlegs per càstings i impartir classes sobre com escriure guions.

Actualment, a la Sala Ars Barcelona, un teatre petitet a Urquinaona, s’hi representa una de les seves obres, Hi ha algú?, un espectacle minimalista, amb molt de cor i amb molt de significat personal. L’autor ha volgut recuperar aquesta obra de teatre que va estrenar per primer cop fa quinze anys i que va suposar el tret de sortida a la seva carrera. La tornada de Hi ha algú? a la cartellera té molt simbolisme i bones intencions: impulsar el sector teatral per sortir com més aviat millor d’aquesta maleïda pandèmia que ha provocat tantes dificultats pels artistes teatrals.

Hem parlat amb Marc Egea sobre la seva trajectòria en el món del teatre i sobre què ha suposat per la seva carrera la tornada de Hi ha algú? a Barcelona, així com altres projectes bonics que té al cap.

Com va néixer la teva passió per escriure teatre?

Jo vaig començar al teatre amateur, agafant textos d’altres autors i adaptant-los. Adaptaves una cosa al matí i a la tarda ja l’estaves representant. És aquesta immediatesa el que més em va agradar del teatre.

Hi ha algú? és una obra que parla sobre el desig d’assolir metes. Com has aconseguit que la teva passió pel teatre s’hagi convertit en la teva professió?

És una lluita. El que s’explica a l’obra m’ha passat a mi i a molta gent. En un inici, la teva passió l’has de compartir i compaginar amb altres tasques i, a poquet a poquet, de forma gradual, li vas dedicant més temps i comences a recollir alguns fruits. Aleshores, la balança va canviant. Així i tot, sempre hi ha aquell punt en què t’arrisques que fa una miqueta de por. Però com que el procés és bastant gradual, resulta assumible.

«Si no ens ha tombat la pandèmia, ja no ens tombarà res més»

Et dediques a la docència, dirigeixes i escrius. Què és el que t’agrada més fer?

Escriure. Tenir una idea i plasmar-la pensant en un text que es podrà fer realitat. Dirigir, en el meu cas, és bastant circumstancial. Quan un projecte ha d’arrencar, t’arremangues i t’hi poses tu. M’agrada i gaudeixo de l’experiència de dirigir, potser perquè dirigeixo de molt de tant en tant, però sobretot m’agrada escriure.

Com t’imagines les històries que escrius? En què t’inspires?

Surten de qualsevol manera. Les veus a llocs, apareixen als informatius de la tele, són anècdotes… Qualsevol cosa pot donar de si per una idea. La qüestió és apuntar-la, no deixar-la perdre i no pensar que és meravellosa ni absurda. Tu vas apuntant les idees que et passen pel cap i després comences a treballar amb elles. D’aquest procés acaba sortint alguna cosa.

Com va néixer Hi ha algú?, què et va inspirar i què volies explicar?

És la meva segona obra. L’any 2004, vaig escriure una primera obra que era d’una estructura una mica gran, amb set actors i que necessitava un muntatge gran. La vaig intentar donar a conèixer i fer que tirés endavant, però no vaig tenir sort. Em vaig adonar que no tenia capacitat per produir-la perquè era massa gran. Aleshores vaig pensar a escriure una obra prou petita i íntima perquè jo mateix la pogués produir i portar als escenaris. Això és el que em va empènyer en la part formal. La part temàtica va relacionada amb tot aquest procés que vaig viure. L’obra explica que si tens interès, ganes i suports, la cosa pot tirar endavant.

Què significa per tu Hi ha algú?

Malgrat no ser la primera obra que vaig escriure, sí que va ser la primera que vaig estrenar en un teatre professional, al Versus Teatre (avui Sala Versus Glòries). Em va fer sentir dramaturg de veritat, professional. L’obra va tenir poc recorregut, després van venir altres coses i considero no va tenir la volada que m’hauria agradat. Per això, molt de temps després, amb l’arribada de la pandèmia, quan es va aturar tot, sobretot a Llatinoamèrica, on he treballat, vaig pensar que era un bon moment per recuperar aquesta obra amb una perspectiva diferent. Han passat setze anys i he pogut reviure l’estrena d’aquesta obra sense el neguit que tenia en aquell moment. Aleshores, sentia que m’ho estava jugant tot a una carta. El temps m’ha aportat tranquil·litat i la possibilitat d’explicar la meva història més calma. Ara puc compartir el missatge que volia dir sense neguits.

«He pogut reviure l’estrena de ‘Hi ha algú?’ setze anys després sense el neguit que tenia en aquell moment, quan sentia que m’ho estava jugant tot a una carta. El temps m’ha aportat tranquil·litat i la possibilitat d’explicar la meva història amb més calma»

Quin futur li espera a Hi ha algú? un cop finalitzi funcions a la Sala Ars Teatre?

Sempre és una incògnita. El que sí que sé del cert, i que em fa molta il·lusió, és que, juntament amb aquest muntatge, he creat el Pack producción «A mi manera» una campanya per ajudar a actors i actrius que vulguin prendre la iniciativa de muntar una obra com aquesta. Si el 2004 jo, que no era productor ni director, la vaig poder fer i la vaig portar a una sala professional, per què no ho han de fer altres? Per això, he fet un dossier, una espècie de guia, per animar a actors en la situació semblant a la que jo em trobava fa anys perquè facin el que jo vaig fer en aquell moment. Em fa il·lusió que aquest Hi ha algú? que hem fet a la Sala Ars es representi a altres llocs. Afortunadament, m’han recollit la idea i l’espectacle ja està en preparació a diverses ciutats. Si aquesta campanya es fa realitat, estaré molt content i em podré donar per satisfet.

Com veus el panorama teatral després de la pandèmia?

Si no ens ha tombat la pandèmia, ja no ens tombarà res més. Quan es va aturar tot, hi havia sectors com la cultura que semblava que no tornarien mai més. Sorprenentment, la cultura va ser un dels primers sectors a aixecar el cap, fins i tot quan altres encara estaven aturats. El teatre, fins i tot amb restriccions, va començar a obrir les portes, especialment a Barcelona. Això té molt de mèrit tenint en compte que Nova York ha obert els seus teatres fa quatre dies i Llatinoamèrica encara no ho ha fet a molts llocs. No faré servir el tòpic que sortirem reforçats perquè no ens ho creurem, però sí que crec que el teatre és un malalt crònic i que no el tombarà res.

[CRÍTICA 🎭] ‘Hi ha algú?’ a la Sala Ars Teatre: què és allò que impulsa els somnis?

⭐⭐⭐⭐⭐

Puntuación: 5 de 5.

Tots tenim somnis que desitgem que es facin realitat (en el meu cas, ho tinc claríssim: vull escriure novel·les!!). El que ens passa sovint és que ens falta un impuls que ens faci tirar endavant els nostres projectes i concentrar-nos en les nostres il·lusions. A vegades, no només és qüestió de posar-hi ganes, sinó també de tenir un recolzament per fer-ho. D’això (i molt més!) tracta Hi ha algú?, una obra de teatre de Marc Egea que es pot veure cada dijous a les 19h a la Sala Ars Teatre de Barcelona. Recomanadíssima per tots aquells i aquelles a qui els hi agradin les arts, el teatre i, per damunt de tot, tinguin somnis pels que lluitar!

La Sala Ars Teatre és un espai molt petitó, a prop de la plaça Urquinaona. Però que això no us tiri enrere, sinó al contrari! El teatre de petit format té molts punts a favor: la facilitat per donar veu a projectes molt diversos i de gran qualitat, la capacitat per impulsar talent i la proximitat amb els espectadors. Precisament aquesta proximitat amb la Irene Ferré i l’Albert Quintela (protagonistes de Hi ha algú?) ajuda molt a connectar amb la història i amb allò que ha volgut explicar el creador i director d’aquest espectacle, el Marc Egea.

A Hi ha algú? veiem dos personatges, a principis dels 2000, que es coneixen a un xat. La conversa sembla que flueix molt bé i que el noi i la noia connecten amb facilitat. Tots dos tenen un denominador comú: les ganes de desenvolupar les seves habilitats en el món de les arts. Ella toca el piano però les seves inseguretats li impedeixen donar-se a conèixer i ell, curós de les lletres i amant de Casablanca, escriu guions però no troba cap oportunitat que l’ajudi a donar gas a la seva carrera.

Creieu-me que res és el que sembla. El guio de Marc Egea sobresurt per l’efecte sorpresa. Amb només un actor i una actriu a dalt de l’escenari, l’obra és molt dinàmica, amb un constant goteig d’informació sobre aquesta bonica casualitat, aquesta trobada que sembla tan idíl·lica però que amaga moltes coses.

Veure la Irene Ferré i l’Albert Quintela actuar de tan a prop fa molt de goig. Els dos ho fan molt bé i tenen molta química. Té molt de mèrit la quantitat de text i de monòlegs que han hagut d’aprendre per aquesta obra, però per ells sembla que ho facin amb la màxima naturalitat. A més, representen molt bé l’evolució dels seus personatges.

Hi ha algú? demostra una vegada més que no calen moltíssims recursos per explicar una història. En aquest cas, amb molt poquet a dalt de l’escenari (cadires, un sofà i música d’Elena Kolesnikova) es representa una gran història, amb uns personatges amb els quals tots ens hi podem sentir identificats.

El més curiós de tot és que Hi ha algú? té molta relació amb el món dels musicals perquè el seu creador, Marc Egea, fan de musicals com Miss Saigon, es va inspirar en la que seria la seva segona obra de teatre en trobar en una llibreria la biografia artística i personal del prematurament mort Jonathan Larson, autor i compositor del musical Rent. Aquell llibre el va fer escriure aquesta obra sobre les dificultats que tenen els artistes per professionalitzar la seva passió i com han de subsistir amb altres feines per poder sortir endavant. D’això han passat quinze anys, però ara Hi ha algú? torna a la ciutat per donar alè a l’escena teatral de la ciutat després de la pandèmia.

Hi ha algú? és una obra que pot inspirar a tothom, no només artistes. Nosaltres vam sortir del teatre donant voltes al cap: Estem en la direcció correcta a la nostra vida? Som on volem ser? El millor de Hi ha algú? és precisament això: que arriba a l’espectador i el fa reflexionar.

Així doncs, no us perdeu Hi ha algú? comprant les vostres entrades a la pàgina web de la Sala Ars Teatre, us sorprendrà!

[CRÍTICA 🎭🎶] ‘T’estimo si he begut’ al Teatre Poliorama: històries carregades d’ironia i cançons

⭐⭐⭐

Puntuación: 3 de 5.

T’estimo si he begut és el musical que (per fi!) es pot veure al Teatre Poliorama. L’any passat, la maleïda pandèmia va impedir que l’espectacle s’estrenés com estava previst, però, un cop passats els mesos més durs de confinament, l’obra se’n va anar de gira per tot Catalunya i, finalment, ha arribat a la ciutat comtal.

Per què heu d’anar a veure T’estimo si he begut? Perquè és pura diversió i entreteniment. La màgia del teatre és, precisament, la seva capacitat per fer desconnectar de tot i, a la vegada, connectar amb personatges, històries i cançons. En aquest musical, passareu gairebé dues hores de rialles amb personatges d’allò més pintorescos i carregats d’ironia. Quants Òscars López i Martes Vila hi haurà a la platea? Segur que més dels que us imagineu. Per saber de què us estic parlant, heu d’anar al Poliorama.

T’estimo si he begut és el nou musical de Dagoll Dagom, les T de Teatre i La Brutal. Amb direcció de David Selvas, l’obra està protagonitzada per les T de Teatre (Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca), a les qui s’uneixen Mercè Martínez, Marc Rodríguez i Ernest Villegas.

L’obra inclou cançons d’Andreu Gallén, a qui hem vist participant en nombrosos musicals com, per exemple, Cantando bajo la lluvia o La jaula de las locas. T’estimo si he begut no destaca per tenir moltíssimes cançons precisament, sinó que hi ha molt d’equilibri (això serà un plus per aquells a qui no els hi agraden els musicals!!). Són cançons divertides, que s’enganxen i, encara que les actrius no tinguin les típiques veus espectaculars de les cantants de musicals, sonen molt bé. Destaquem dues cançons: Repartim la vostra sort, i la que dona nom a l’espectacle, T’estimo si he begut. Aquesta última, interpretada brillantment per la Mercè Martínez, ens va posar la pell de gallina per la intensitat, força, majestuositat i dramatisme de l’escena.

T’estimo si he begut és un espectacle amb cançons a partir dels relats de l’Empar Moliner, periodista que no necessita presentació. Totes les històries estan molt ben relacionades i lligades amb un nexe comú: tenen lloc a un bingo. Són històries curtes, que fan pensar i riure. Amb personatges que tots podem entendre i, fins i tot, identificar amb nosaltres mateixos o amb coneguts, des d’un noi que fa esforços per evitar discutir amb la seva parella fins a una noia que utilitza la seva passió pel running per evadir-se i oblidar les seves penes.

Les interpretacions de totes les actrius i actors de T’estimo si he begut no podien ser millors. La Mercè Martínez es menja l’escenari amb les cançons i les T de Teatre, com sempre, es fan seus els personatges, els hi donen una nova dimensió divertida. Per últim, destacar els camaleònics Marc Rodríguez i Ernest Villegas, que interpreten molts personatges plens de matisos.

No us perdeu T’estimo si he begut perquè és una veritable festa. És teatre divertit, que arriba al cor, que distreu i fa riure. Feu-vos amb les vostres entrades al web del Teatre Poliorama. És un musical ideal per regalar i per assistir amb la família, amb els nens o els amics.

[CRÍTICA 🎭🎶] ‘Cantando bajo la lluvia’ al Teatre Tívoli: el musical de la temporada a Barcelona

⭐⭐⭐⭐⭐

Puntuación: 5 de 5.

Ja s’ha estrenat Cantando bajo la lluvia al Teatre Tívoli de Barcelona, una superproducció dirigida per Àngel Llàcer i Manu Guix, amb coreografies de Miryam Benedited, que promet ser l’espectacle de la temporada a la ciutat.

Coreografies d’infart, decorats de grans dimensions, un text que funciona i que treu més d’una rialla, un grup de cantants i ballarins a sobre l’escenari amb enorme talent i, per damunt de tot, aigua, molta aigua. Així és Cantando bajo la lluvia, un musical que no s’han de perdre els fans de la pel·lícula original, els fans de Gene Kelly, els fans de musicals i tots aquells que vulguin riure, desconnectar i, senzillament, viure.

Cantando bajo la lluvia és la versió teatral i adaptada en castellà de la mítica pel·lícula Singing in the rain (1952), dirigida per Gene Kelly i Stanley Donen, amb llibret d’Adolph Green i Betty Comden. El film el protagonitzaven el mateix Gene Kelly, el Donald O’Connor i la Debbie Reynolds.

A l’escenari de Cantando bajo la lluvia hi ha una gran quantitat de cares conegudes: l’Ivan Labanda, la Diana Roig i el Ricky Mata, el trio protagonista que es mengen les 2:30h de funció amb les seves interpretacions, veus i carisma. També hi apareix la Mireia Portas, que s’emporta el públic a la butxaca i la Sylvia Parejo, que té un dels números més espectaculars. A més a més, podem veure la Clara Altarriba, la Júlia Bonjoch o el Bernat Cot, entre molts altres.

Després de l’èxit de La jaula de las locas i La tienda de los horrores, el tàndem Àngel Llàcer i Manu Guix tornen amb un altre musical (tant de bo que en vinguin molts més en un futur!!). Es nota el seu amor pels musicals i que és un gènere que el dominen a la perfecció, perquè la versió de Cantando bajo la lluvia denota un gran respecte per la pel·lícula original i per Gene Kelly. L’Ivan Labanda es fa seu el paper de Don Lockwood, però intenta imitar moviments de l’actor original. Que bé que ho fa!!

Cantando bajo la lluvia és una celebració del cinema i del teatre

Una de les coses majors sorpreses del musical és la superproducció del muntatge: una gran orquestra dirigida per Andreu Gallén, uns decorats que són espectaculars, les escenes de la pel·lícula filmades i projectades en gran, així com tots els vestuaris i maquillatges. El teatre transporta els espectadors als anys 20, quan el cinema sonor estava en eclosió. La «escena» (sí, sí, la que tenim tots al cap, la que dona títol a l’espectacle) és una fantasia pels sentits: l’Ivan Labanda cantant i ballant sota una pluja de debò. Veure’l ballant així sota l’aigua, rememorant l’escena tan famosa de la pel·lícula i que, en realitat, és una icona del cinema, transmet una enorme felicitat.

Cantando bajo la lluvia és anar al teatre a riure i a gaudir de teatre. És evadir-se i sorprendre’s de les veus, de les interpretacions i de les coreografies. És un musical per tothom, d’aquells que seran recordats per funcionar tan bé i per les bones sensacions que genera.

Compreu les vostres entrades a la pàgina web de Cantando bajo la lluvia o al web del Teatre Tívoli/Grup Balaña. No us perdeu un veritable musical de Broadway aquí mateix, a Barcelona. No badeu que estan volant!! 🎭🎵☂️