[CRÍTICA 🎭🎶] ‘Hi ha d’haver una vida fora d’aquí’ a El Maldà: un tresor pels fans dels musicals

⭐⭐⭐⭐

Puntuación: 4 de 5.

El Maldà ha estrenat el musical Hi ha d’haver vida fora d’aquí, dirigit per Xavi Casan, i amb l‘Ariadna Cabiró, la Núria Cuyas i la Cinta Moreno. Més que musical, m’atreviria a dir que és un concert teatralitzat amb cançons d’espectacles de Broadway dels anys 60 i 70. Però, de tota manera, tampoc cal utilitzar cap etiqueta per definir aquest espectacle. El que val la pena saber és que Hi ha d’haver vida fora d’aquí és un viatge musical a través de situacions, escenes, sentiments i pensaments de dones valentes, amb un desig tenaç de superar-se a si mateixes i de lluitar per la seva felicitat.

Als musicals dels anys 60 i 70, com Cabaret, Hello Dolly, Bye Bye Birdie o Oliver!, per anomenar-ne uns quants, comencen a aparèixer dones transgressores, empoderades i amb uns perfils molt diferents dels típics cànons que s’havien vist fins aquell moment. Per exemple, només cal fixar-se en la Sally Bowles a Cabaret, una dona amb caràcter, personalitat i determinació, capaç de prendre una decisió tan dura com és ara avortar amb una serenitat i valentia envejables.

Hi ha d’haver una vida fora d’aquí s’inspira d’aquests personatges i, en poc més d’una horeta de funció, explora amb els espectadors les melodies i cançons de musicals clàssics com The Fantasticks, Irma La Douce, 110 in the shade o Funny Girl, entre molts altres. Els pensaments i sentiments dels personatges d’aquests musicals es poden continuar entenent avui dia. A més, els espectadors i espectadores s’hi poden sentir identificades amb allò que diuen les cançons.

Acompanyades de l’Ariadna Cabiró al piano, la Núria Cuyàs i la Cinta Moreno interpreten totes les cançons, des d’algunes més conegudes com Aquarius o Don’t rain on my parade fins a d’altres que no són tan populars com Dear friend, però igualment disfrutables. Els fans dels musicals tenen una cita obligatòria a El Maldà per intentar esbrinar quantes cançons reconeixen i quins musicals han vist (sense fer trampa i mirar el repertori, és clar!).

Totes les cançons estan traduïdes en català per Roser Batalla, Núria Cuyas, Jordi Galceran i David Pintó, la qual cosa s’agraeix perquè ajuda a fer que tothom pugui entendre què s’està explicant. No només es gaudeix de la música i de la interpretació, sinó també del missatge d’empoderament que es vol donar.

Les tres noies apareixen a El Maldà amb un vestit de cada color, un detall que està molt bé perquè destaca el to de veu diferent que tenen les cantants. Cadascuna d’elles interpreta les cançons que millor li escau. L’Ariadna Cabiró, la Núria Cuyas i la Cinta Moreno ho fan veritablement bé. Tenen presència a l’escenari i canten i ballen de meravella.

Hi ha d’haver una vida fora d’aquí és un moment de desconnexió del dia a dia i, al mateix temps, una estona de connexió amb les veus i les actuacions de Cabiró, Cuyas i Moreno. És una estoneta per escoltar i moure els peus al ritme de les cançons. També una hora de somiar, recordar els grans musicals de Broadway i de sentir l’emoció de dones empoderades que trenquen barreres.

No us perdeu Hi ha d’haver una vida fora d’aquí, fins al 29 d’abril a El Maldà, una petita joia musical que us despertarà la vostra imaginació i les ganes de cantar i ballar. Feu-vos amb les vostres entrades a la pàgina web de El Maldà, un teatre petitó que accentua l’experiència de viure les arts escèniques en directe. Quin goig veure i escoltar les tres cantants i actrius tan a prop, com qui diu, a cau d’orella.

[CRÍTICA 🎭🎶] ‘Forever Young’ al Teatre Poliorama: el musical més gamberro i divertit de la temporada

⭐⭐⭐⭐⭐

Puntuación: 5 de 5.

Deu anys més tard de la seva estrena a Barcelona, el Tricicle recupera un dels musicals més exitosos dels últims temps: Forever Young. Una residència d’avis d’allò més surrealista amb situacions absurdes, cançons conegudes per tothom (des de la que dóna títol a l’espectacle, Forever Young d’Alphaville, fins a I Love Rock’n’Roll de Joan Jett & The Blackhearts o You Can Leave Your Hat On de Joe Cocker) i un bon grapat de rialles. El musical, que es pot veure al Teatre Poliorama de dimecres a diumenge, és diversió assegurada per tothom, sigueu fans o no del gènere.

Forever Young no és un musical més, no és una obra on s’explica una història acompanyada de cançons. És molt més que això, l’espectacle va més enllà. És un moment de diversió enormement gratificant i els espectadors segur que sortiran renovats del Teatre Poliorama. L’espectacle, creat per Erik Gedeon, és un cant a la vida, sí, però també té un punt reivindicatiu i crític d’allò més interessant: el tracte que fem a la gent gran. La nostra societat té una assignatura pendent amb les generacions grans, perquè tendim a infantilitzar-los. Fer-se gran no vol dir perdre dignitat. Al contrari, les persones grans mereixen més respecte que ningú i han de viure els seus últims anys de la seva vida amb calma i recordant la música que escoltaven i gaudint de les seves aficions.

Diuen que la música pot sanar l’esperit i, en el fons, és un tòpic completament cert. Qui més qui menys recorrem a la música per relaxar-nos, per calmar-nos o per posar-nos de bon humor. A Forever Young, els 5 protagonistes estan obligats a escoltar i cantar cançons infantils, però, quan la infermera se’n va i els deixa sols, canten i «ballen» les cançons que els feien vibrar de joves. Ballen entre cometes perquè, òbviament, fan el que poden amb les seves condicions físiques atrofiades.

A la nova versió de Forever Young, els actors Rai Borrell, Llorenç González, Irene Jódar, Marc Pujol i Lucía Torres es maquillen per interpretar-se a si mateixos d’aquí a trenta anys. Els seus personatges, però, són d’allò més peculiars i divertits: des d’un hippy bohemi, fins a una groupie molt rebel i una parella d’actors. La vellesa ha portat a aquests personatges el millor i el pitjor de cadascú: malalties, demència i soledat, no obstant això, molta tendresa, ganes de viure i sentit de l’humor.

També hi ha la infermera, la Mercè Martínez que, amb molt de sentit de l’humor i mala bava, interpreta algunes de les cançons més surrealistes i, a la vegada, més hilarants de la funció. La veritat és que fa petar amb els seus canvis de vestuari i amb les seves sortides de to amb els avis i àvies de la residència. És un personatge tan cruel i incorrecte, però a la vegada molt irònic i divertit.

Forever Young ho té tot: una obra molt gamberra, amb escenes surrealistes i amb molt de sentit de l’humor, personatges que estan com una cabra, actors i actrius coneguts del món dels musicals a la nostra ciutat i unes veus impecables per entonar cançons famoses de tota la vida. Amb el segell de El Tricicle, la nova versió de Forever Young serà un exit que no decebrà a ningú. Sortireu cantant del teatre les vostres cançons preferides.

No us perdeu el musical de comèdia Forever Young al Teatre Poliorama. Teniu una oportunitat fantàstica per anar a gaudir d’una estona de teatre amb moltes rialles i cançons conegudes. Ideal per anar amb els pares, els avis o amb els amics. Tothom passarà una bona estona amb Rai Borrell, Llorenç González, Irene Jódar, Marc Pujol, Lucía Torres i Mercè Martínez. Feu-vos amb les vostres entrades a la pàgina web del Teatre Poliorama. No badeu i no us perdeu l’espectacle, que aquests avis tenen una marxa contagiosa!

[CRÍTICA 🎭🎶] ‘Apologia i escarni de l’estupidesa humana’ a la Sala Versus Glòries: un musical surrealista delirant

⭐⭐⭐⭐⭐

Puntuación: 5 de 5.

Amor, parelles i un talp que mossega el penis. Per si n’hi hagués poc, aquest talp és capaç de proferir una maledicció: qui rebi la seva fatídica mossegada al seu membre no serà mai més estimat per ningú. Aquest és el surrealista plantejament d’Apologia i escarni de l’estupidesa humana, un musical delirant de Marc Timón que es pot veure a la Sala Versus Glòries només fins al 3 d’abril. No badeu i compreu ja les vostres entrades per passar una estona d’allò més divertida i reflexionar sobre què és l’amor i la vida en parella.

La Blanca (Clara Moraleda) i el Paco (Jofre Borràs) són parella des de fa quinze anys i, per tant, es tenen més que vistos. Es coneixen de pe a pa totes les virtuts i, sobretot, estan avorrits dels seus defectes. L’obra presenta, amb molt de sentit de l’humor, la banalitat i el dia a dia d’una vida en parella tan longeva: les disputes a l’hora de compartir les postres, la Blanca que sempre es queda la manta quan s’adorm, les flatulències…

Interactuant amb el públic i amb cançons a cavall de l’òpera i el musical melòdic com Mar i Cel, els dos personatges no només discuteixen, sinó que també exposen els seus pensaments i les seves frustracions amb la seva parella i amb si mateixos. Les mentides, la monotonia, les aparences, la hipocresia o els dubtes sobre la infidelitat apareixen a l’obra per remoure les consciències dels espectadors a través de rialles. Qui ha decidit com ha de ser una parella? L’obra indaga en la ment d’aquesta parella que, per molt surrealista que sigui, plantegen situacions i pensaments amb els quals els espectadors es poden sentir identificats. És un tòpic: cada persona és un món i, per tant, cada parella és un univers.

En un moment donat, l’obra canvia de to i es torna en una mena de road trip i en una comèdia negra. Per demostrar el seu amor incondicional, la Blanca viatja amb en Paco a Sierra Nevada amb l’objectiu de matar el talp que el va traumatitzar de petit, trenta anys després. En aquest viatge trepidant es troben amb un seguit de personatges d’allò més surrealistes i còmics que els ajudaran a entendre com vèncer el trauma del Paco, més enllà d’acabar amb el coi de talp. Quins personatges més divertits i quin talp més delirant. Si teniu curiositat per saber com són, ja sabeu el que heu de fer: anar a la Sala Versus Glòries.

Precisament, la Sala Versus Glòries és un espai petitó. Per la qual cosa, es converteix en un teatre ideal per Apologia i escarni de l’estupidesa humana, perquè els dos personatges trenquen la quarta paret i mantenen un contacte directe amb el públic. Amb l’escenari al mig de dues grades de butaques, la Clara Moraleda i el Jofre Borràs ballen i canten acompanyats pel mateix Marc Timón al piano, Vassil Lambrinov amb el violí i Nerea de Miguel amb el violoncel.

Apologia i escarni de l’estupidesa humana és un musical hilarant i que fa reflexionar. És una obra de teatre que sorprèn, amb interpretacions fetes a mida. Tant la Clara Moraleda com el Jofre Borràs s’han fet seus els papers. Els dos tenen molt interioritzats els seus personatges i, veritablement, semblen una parella de quinze anys gràcies a les seves mirades, gestos i complicitat que tenen en acció.

Si busqueu rialles, cançons i passar una bona estona, no us perdeu Apologia i escarni de l’estupidesa humana, un musical brillant i divertidíssim de Marc Timón a la Sala Versus Glòries. No us ho penseu més i compreu les vostres entrades a la pàgina web del teatre.

[CRÍTICA 🎭🎶] ‘La Grossa i la Bèstia’ al Teatre Gaudí: una bretolada musical

⭐⭐⭐

Puntuación: 3 de 5.

«Mataries per un pis a l’Eixample?». Aquesta pregunta tan irreverent i, a la vegada, tan irònica amb una realitat en la qual vivim, amb joves que tenen cada vegada més dificultats a l’hora de trobar un pis a Barcelona, és la premissa de La Grossa i la Bèstia, un nou musical molt gamberro que es pot veure al Teatre Gaudí fins al 20 de febrer.

La Grossa i la Bèstia és un thriller musical de nova creació que no deixarà indiferent a ningú. Si voleu passar una bona nit al teatre, la proposta del Teatre Gaudí és una opció estupenda per veure una obra diferent, poc convencional i divertida. Cal anar al teatre amb la ment oberta, amb ganes de passar-ho bé i deixar-se emportar per una història que no saps cap a on et dirigirà i amb unes interpretacions fantàstiques.

L’Ever Blanchet, creador de l’obra i director escènic de l’espectacle (juntament amb la Maria Clausó), s’ha inventat una història que fàcilment pot connectar amb el públic jove. Les situacions i realitats que representen els cinc personatges principals, encara que portades a l’extrem més surrealista i irònic, formen part del drama de veritat de molts joves.

De què tracta La Grossa i la Bèstia? La Boli (Carol González) comparteix el seu pis de lloguer a l’Eixample amb la seva parella, el Nacho (Sergio Campoy). La seva relació trontolla per totes bandes, perquè amb el maltractament i les relacions tòxiques de rerefons, cadascú d’aquests dos personatges manté una relació completament oberta amb un amant: ella amb el Sixto, el pizzero (Carles Pulido), i ell amb la Flaqui (Anna Herebia). Els quatre mantenen una guerra oberta per viure al pis de l’Eixample, perquè el contracte és al nom de la Boli, però les mensualitats del lloguer les ingressa el Nacho. Davant d’aquest conflicte intervé el Virginio, un Mosso d’Esquadra (Jaume Casals).

Si hi ha quelcom que destaca a La Grossa i la Bèstia és la seva història: és una veritable bomba. El text és políticament incorrecte, poc previsible i trencador. Com a punt negatiu, diria que a vegades pot arribar a ser una mica confús, perquè s’expliquen moltes coses i condensa massa temes en 90 minuts de funció. Sense cap mena de dubte, el musical fa desconnectar i, tot i apropar-te a la dura realitat dels joves, el sentit de l’humor de les escenes transmet molt bon rollo i entreteniment.

El musical compta amb una banda en directe (Josep Maria Borràs, Pep Mendoza, Joan Gené i Àlex Gaspa) que interpreten les tretze cançons. La música de Josep M. Borràs és un gran encert i una sorpresa total, perquè és molt variada, amb estils que van del rock al pop o al reggae.

El millor de La Grossa i la Bèstia, potser, són les interpretacions dels actors i actrius. Sense desmerèixer els nois ni molt menys, quines veus més espectaculars tenen la Carol González i l’Anna Herebia! Amb la seva presència, els cinc intèrprets es mengen l’escenari i es posen el públic a la butxaca. Les coreografies fan que el musical sigui molt dinàmic i gens repetitiu.

Aneu al Teatre Gaudí a veure La Grossa i la Bèstia a sorprendre-us amb una història gens convencional. Aneu a escoltar cançons que sonen molt bé, amb unes veus i unes interpretacions d’allò més potents. Tant si sou fans dels musicals com si no, compreu les vostres entrades a la web del Teatre Gaudí, perquè La Grossa i la Bèstia no us deixarà indiferents!