[CRÍTICA 🎭] ‘Hi ha algú?’ a la Sala Ars Teatre: què és allò que impulsa els somnis?

⭐⭐⭐⭐⭐

Puntuación: 5 de 5.

Tots tenim somnis que desitgem que es facin realitat (en el meu cas, ho tinc claríssim: vull escriure novel·les!!). El que ens passa sovint és que ens falta un impuls que ens faci tirar endavant els nostres projectes i concentrar-nos en les nostres il·lusions. A vegades, no només és qüestió de posar-hi ganes, sinó també de tenir un recolzament per fer-ho. D’això (i molt més!) tracta Hi ha algú?, una obra de teatre de Marc Egea que es pot veure cada dijous a les 19h a la Sala Ars Teatre de Barcelona. Recomanadíssima per tots aquells i aquelles a qui els hi agradin les arts, el teatre i, per damunt de tot, tinguin somnis pels que lluitar!

La Sala Ars Teatre és un espai molt petitó, a prop de la plaça Urquinaona. Però que això no us tiri enrere, sinó al contrari! El teatre de petit format té molts punts a favor: la facilitat per donar veu a projectes molt diversos i de gran qualitat, la capacitat per impulsar talent i la proximitat amb els espectadors. Precisament aquesta proximitat amb la Irene Ferré i l’Albert Quintela (protagonistes de Hi ha algú?) ajuda molt a connectar amb la història i amb allò que ha volgut explicar el creador i director d’aquest espectacle, el Marc Egea.

A Hi ha algú? veiem dos personatges, a principis dels 2000, que es coneixen a un xat. La conversa sembla que flueix molt bé i que el noi i la noia connecten amb facilitat. Tots dos tenen un denominador comú: les ganes de desenvolupar les seves habilitats en el món de les arts. Ella toca el piano però les seves inseguretats li impedeixen donar-se a conèixer i ell, curós de les lletres i amant de Casablanca, escriu guions però no troba cap oportunitat que l’ajudi a donar gas a la seva carrera.

Creieu-me que res és el que sembla. El guio de Marc Egea sobresurt per l’efecte sorpresa. Amb només un actor i una actriu a dalt de l’escenari, l’obra és molt dinàmica, amb un constant goteig d’informació sobre aquesta bonica casualitat, aquesta trobada que sembla tan idíl·lica però que amaga moltes coses.

Veure la Irene Ferré i l’Albert Quintela actuar de tan a prop fa molt de goig. Els dos ho fan molt bé i tenen molta química. Té molt de mèrit la quantitat de text i de monòlegs que han hagut d’aprendre per aquesta obra, però per ells sembla que ho facin amb la màxima naturalitat. A més, representen molt bé l’evolució dels seus personatges.

Hi ha algú? demostra una vegada més que no calen moltíssims recursos per explicar una història. En aquest cas, amb molt poquet a dalt de l’escenari (cadires, un sofà i música d’Elena Kolesnikova) es representa una gran història, amb uns personatges amb els quals tots ens hi podem sentir identificats.

El més curiós de tot és que Hi ha algú? té molta relació amb el món dels musicals perquè el seu creador, Marc Egea, fan de musicals com Miss Saigon, es va inspirar en la que seria la seva segona obra de teatre en trobar en una llibreria la biografia artística i personal del prematurament mort Jonathan Larson, autor i compositor del musical Rent. Aquell llibre el va fer escriure aquesta obra sobre les dificultats que tenen els artistes per professionalitzar la seva passió i com han de subsistir amb altres feines per poder sortir endavant. D’això han passat quinze anys, però ara Hi ha algú? torna a la ciutat per donar alè a l’escena teatral de la ciutat després de la pandèmia.

Hi ha algú? és una obra que pot inspirar a tothom, no només artistes. Nosaltres vam sortir del teatre donant voltes al cap: Estem en la direcció correcta a la nostra vida? Som on volem ser? El millor de Hi ha algú? és precisament això: que arriba a l’espectador i el fa reflexionar.

Així doncs, no us perdeu Hi ha algú? comprant les vostres entrades a la pàgina web de la Sala Ars Teatre, us sorprendrà!

[CRÍTICA 🎭] ‘Van Gogh’ al Teatre Gaudí: la humanitat i les tenebres del pintor

⭐⭐⭐⭐⭐

Puntuación: 5 de 5.

En aquesta temporada teatral tan atípica a causa de la pandèmia, el Teatre Gaudí de Barcelona està fent un esforç immens per oferir als espectadors una cartellera teatral molt variada, per a tots els públics i d’enorme qualitat. Aquest espai al carrer de Sant Antoni Maria Claret, tot i ser petit en comparació amb els grans teatres del Paral·lel, compleix tots els protocols de seguretat per fer que gaudir de les arts escèniques en viu sigui completament satisfactòria i segura per tothom. No us ho penseu dues vegades, aneu al teatre!

Una de les obres programades i que es pot veure de dijous a divendres fins al 14 de novembre és ‘Van Gogh’, escrita per Ever Blanchet a partir de les cartes a Theo van Gogh, i dirigida per ell mateix i la Maria Clausó. En poc més d’una hora de funció, el Jaume Garcia Arija interpreta magistralment el famós pintor en dues etapes de la seva vida: quan té 27 anys i poques hores abans de morir amb 37.

L’obra inclou una gran quantitat de reflexions sobre l’amor, l’art, la vida, la humanitat, la pintura o la mort. Només cal endinsar-se en el món de Vincent van Gogh de la mà del Jaume Garcia Arija per entendre la visió i la realitat d’un artista amb un món interior tant ampli com misteriós. Com a espectador, és fàcil entendre molts dels seus pensaments i, fins i tot, és inevitable sentir-se identificat amb alguns. En definitiva, aquest artista expressionista era una persona amb una devoció absoluta per l’art i per la pintura i que tot el que l’envoltava servia per potenciar aquesta habilitat tan extraordinària. Tots tenim aficions i passions, de manera que es pot entendre en què consisteix aquest tipus d’amor.

El teatre és terapèutic, és una solució per l’ànima molt necessària en aquests moments tan complicats. En aquest cas, ‘Van Gogh és una forma de fer-nos pensar i reflexionar, de valorar el que tenim, de cuidar-nos, de treure el millor de nosaltres. L’anhel de deixar petjada en el que fem ens empeny a fer un esforç i a posar amor i entusiasme a tot allò que fem, com va fer Vincent van Gogh en el seu dia. És una obra recomanadíssima per a totes les edats.

La interpretació que fa de Vincent van Gogh el Jaume Garcia Arija és espectacular i resulta molt difícil de descriure amb paraules: s’ha de veure. Un dels punts forts del Teatre Gaudí és, precisament, la proximitat. Veure aquest actor de tan a prop és una experiència inigualable, es veu a un artista enamorat de la pintura i, al mateix temps, que es trenca per dins i que s’enfonsa en les tenebres. El Jaume fa evolucionar el seu personatge en un camí gens fàcil que el condueix a la seva mort per depressió. Mostra la faceta humana de Vincent van Gogh més desconeguda i real.

Malgrat ser un monòleg, l’obra compta amb molt de moviment. En aquest aspecte, Maria Clausó i Ever Blanchet han creat una obra amb molt de dinamisme i on Jaume Garcia Arija té plena llibertat per expressar amb moviments molts dels seus pensaments (o reforçar els que ha verbalitzat). A vegades, sembla una dansa, una coreografia hipnòtica que fa que un es submergeixi en els pensaments del pintor de ‘Els gira-sols’.

Una de les coses més representatives d’aquesta obra de teatre són els efectes visuals inspirats en les seves obres i que proporcionen una visió total i immersiva de l’espectacle. Les imatges de Nito Ciliantano estan molt ben triades i són precioses, no només acompanyen les escenes, sinó que també expliquen una història a través de colors i textures.

La veritat és que ‘Van Gogh’ al Teatre Gaudí ha sigut una molt agradable sorpresa. És una obra especialment recomanada als artistes i a aquelles persones a les quals els hi agraden les arts. Tanmateix, la pot veure qualsevol interessat mínimament en la història de l’art o tot aquell qui gaudeixi de la cultura com a forma de vida. En resum: és una obra per tothom.

No us ho penseu dues vegades i aneu al Teatre Gaudí a descobrir ‘Van Gogh’. Veureu a un Jaume Garcia Arija esplèndid, que ho dona absolutament tot per interpretar un personatge interessant, misteriós, intens i dramàtic a la vegada. Podeu comprar les vostres entrades a la pàgina web del teatre. Afanyeu-vos que només hi serà fins al 14 de novembre! 👇 https://teatregaudibarcelona.com/calendari/van-gogh/

[CRÍTICA 🎭] ‘Here Comes Your Man’ al Teatre Gaudí: un clam contra el ‘bullying’

⭐⭐⭐⭐

Puntuación: 4 de 5.

El Teatre Gaudí per fi ha reobert les portes amb totes les mesures de seguretat per fer que l’experiència del teatre sigui agradable i, per descomptat, segura per tothom. Aneu al teatre sense por, sempre amb mascareta, gel hidroalcohòlic, separant-vos de la resta el màxim que es pugui i amb ganes de divertir-vos i emocionar-vos.

El plat fort de la reobertura del Teatre Gaudí és ‘Here Comes Your Man’ de Jordi Cadellans, dirigida per ell mateix amb Raül Tortosa i protagonitzada pel tàndem ple de talent Sergi Cervera i Marc Ribera. Hi seran fins al 27 de setembre, així que no us ho penseu dos cops i compreu ja les vostres entrades. Què millor que ajudar els petits teatres i les petites companyies, a més de passar una estona immillorable al teatre que assistint a alguna de les funcions de ‘Here Comes Your Man’?

L’obra està molt bé, perquè té molt bon ritme, una història que enganxa i sorprèn. El guió és molt potent, els diàlegs entre els dos personatges mostren dues visions molt dures d’una calamitat que tenim vigent a les nostres aules i a la nostra societat: el bullying i la homofòbia. L’espectacle compta amb moments més còmics i d’altres més dramàtics i intensos amb molt d’equilibri i tacte.

En gairebé dues hores s’explica la història d’un grup d’antics alumnes d’una escola religiosa que s’han reunit el cap de setmana en un petit hotel als afores de la ciutat per retre homenatge i celebrar la jubilació de qui va ser el seu tutor. Els dos protagonistes, el Morales i el Torres han de compartir habitació. No van ser massa amics a classe i ara sembla que tampoc tinguin gaire en comú. Morales no guarda massa bon record dels anys de l’escola. Torres, en canvi, diu que van ser els millors de la seva vida.

‘Here Comes Your Man’ hauria de ser una obra de teatre obligatòria per adolescents, els seus pares i, probablement, la major part dels professors d’aquest país. L’assetjament no és cap broma, provoca unes cicatrius a les víctimes que no s’acaben de curar mai. És una pràctica que cal eliminar mitjançant l’empatia i l’educació. Aquest espectacle posa el seu granet de sorra a la lluita contra el bullying i el seu missatge és clar i efectiu. ‘Here Comes Your Man’ pot ser una bona eina de treball per reflexionar i per adoptar un punt de vista crític sobre la masculinitat hegemònica.

Els dos actors de l’espectacle, el Sergi Cervera i el Marc Ribera es mengen l’escenari i es mereixen tots els aplaudiments. No ha de ser gens fàcil estar pràcticament tota l’estona a escena com és el seu cas, interpretant personatges tan dramàtics i tan oposats entre sí, permanentment en conflicte. Les seves interpretacions són molt creïbles i fan que entris en el que expliquen des del primer minut.

No puc fer més que recomanar ‘Here Comes Your Man’ al Teatre Gaudí perquè ho té tot: actors, història, música i un escenari amb un disseny d’escenografia i il·luminació molt adient. Compreu les vostres entrades a la pàgina web del Teatre Gaudí i segur que sortireu d’allà recomanant-la a tothom 👇

Tot el contingut

[CRÍTICA 🎭] ‘El peliculero’ de Víctor Parrado al Teatre Aquitània: un combo recomanable de pel·lícules, riures i emocions

⭐⭐⭐⭐

Puntuación: 4 de 5.

La primera obra de teatre que vam poder veure després del confinament va ser ‘El peliculero’, amb Víctor Parrado, al Teatre Aquitània. Distàncies, neteja, gel hidroalcohòlic i mascareta van fer que assistir al teatre ens suposés una experiència totalment segura. Amb tantíssimes ganes de veure teatre, ens vam trobar amb un espectacle divertit, entretingut i emotiu a parts iguals. Molt i molt recomanable. Aneu-hi quan es pugui tornar a programar (espero que sigui aviat!).

‘El peliculero’ és un monòleg de Víctor Parrado on es combinen diferents factors: devoció pel cinema, sentit de l’humor i experiències personals. No és un monòleg còmic més, sinó que el fil conductor són les pel·lícules que tots i totes coneixem: ‘Titanic’, ‘Grease’, ‘Ghost’, etc. Tranquils, que no hi ha spoilers de cap pel·lícula.

He de confessar que no sóc gaire aficionat dels monòlegs però també he de reconèixer que ‘El peliculero’ em va captivar i, per això, crec que és un espectacle que pot agradar a tothom. En poc més d’una hora hi ha situacions de tota mena: uns premis Oscar ben esbojarrats, un viatge a l’Àfrica i un emotiu record per la família. El fet que el fil conductor sigui el cinema crec que hi ajuda molt perquè absolutament tothom veu pel·lícules (pots ser més o menys cinèfil), per tant, es tracten referents que tots coneixem i entenem per tal de connectar millor.

El Víctor Parrado es posa el públic a la butxaca amb les seves bromes i el seu sentit de l’humor. Però, si hi ha quelcom que el caracteritza, és el toc personal que hi posa a tot. Les bromes neixen de les seves experiències i de situacions que ell mateix ha viscut, la qual cosa fa que sigui més fàcil riure amb ell.

El tancament de les sales de teatre de Barcelona a causa dels rebrots de COVID-19 és una decisió trista i enormement injusta, perquè hi ha pocs espais més segurs que aquests. Tant de bo tornin a obrir aviat perquè, en cas de no ser així, les conseqüències seran nefastes. Quan així sigui, torneu al teatre, no us ho penseu gaire, amb ganes, amb seguretat i amb plena tranquil·litat.

[CRÍTICA 🎭] ‘La invasión de los bárbaros’ al Teatre Gaudí: una interessantíssima obra de teatre sobre la memòria història i respecte

La guerra civil espanyola i el franquisme són dos temes molt recurrents en el cinema, televisió, literatura i teatre del nostre país perquè són dos dels episodis més crus de la nostra història. A més a més, malgrat els anys que han passat, hi ha moltes de les ferides encara no han sanat del tot. Recordar és molt necessari per evitar que l’horror que van viure els nostres besavis, avis i pares torni a repetir-se.

D’aquí la importància d’obres de teatre que recordin la importància de la memòria històrica i la reivindiquin, com és el cas de ‘La invasión de los bárbaros’ de Arden Producciones que es pot veure del 29 de gener al 2 de febrer al Teatre Gaudí. Com pot ser que encara avui dia hi hagi tantes fosses comuns per obrir (i moltes, fins i tot, sense identificar)? La por a no obrir ferides que es creuen tancades és una falta de respecte i insult a les persones innocents que van patir les conseqüències de la repressió.

Amb text i direcció de Chema Cardeña, ‘La invasión de los bárbaros’ és una obra molt interessant i que fa reflexionar. Un se’n va del teatre fent-se moltes preguntes. Potser, l’únic inconvenient que té (per posar-ne cap) és que li falta respondre a la pregunta de com vèncer la desmemòria. Tot i que, en realitat, tant de bo fos tant senzill saber-ho. Si ho fos, no hi hauria 52 diputats d’un partit d’ultradreta al Congrés.

Potser, el millor de l’obra és justament això: no et proporciona respostes en sí, però fa qüestionar-te la realitat. A més, tot gira al voltant de l’art. L’art és un eix fonamental per fer-nos recordar i emocionar. Què millor que el teatre per posar-se en la pell de les persones que van patir la repressió per veure clarament que un episodi així no es pot tornar a repetir?

En poc més d’una hora, l’obra tracta la història de quatre personatges en dues èpoques diferents: per una banda, el 1939, amb una treballadora del Museu del Prado interrogada per un militar franquista sobre la localització d’un quadre que ha desaparegut. Per l’altra, al 2009, una dona s’entrevista amb el seu alcalde per parlar sobre un assumpte de la memòria històrica. L’obra vol fer una crítica dels rols que, malgrat tants anys de diferència, encara segueixen molt vigents i als arguments que se segueixen utilitzant avui dia.

Destacar les interpretacions de Chema Cardeña, Iria Márquez, Juan Carlos Garés i Rosa López perquè, realment, et creus els seus personatges des del primer moment. El militar franquista i l’alcalde són personatges que fan verdadera ràbia i que utilitzen uns discursos que resulten molt incòmodes (i s’assemblen als que utilitzen alguns «polítics» en platós de televisió avui en dia i al Congrés).

En definitiva, us recomanem ‘La invasión de los bárbaros’ perquè és una obra molt ben elaborada i treballada i que, en definitiva, sorprèn moltíssim. És interessant i entretinguda, amb una visió molt interessant sobre la memòria històrica i l’art. No us ho penseu dues vegades que només teniu avui o demà. Feu-vos amb les vostres entrades a la web del Teatre Gaudí al següent enllaç 👉 http://teatregaudibarcelona.com/la-invasion-de-los-barbaros-2atemporada/

 

[CRÍTICA 🎭] ‘Raphaëlle’ al Teatre Nacional de Catalunya: una obra de teatre documental LGTB+ molt necessària

Fotografia procedent de la pàgina web del Teatre Nacional de Catalunya

A la Sala Tallers del Teatre Nacional de Barcelona hi podeu veure una petita joia que ens va sorprendre enormement: ‘Raphaëlle’ (només fins el proper 2 de febrer!). Es tracta d’una obra de teatre documental feta amb molta tendresa i molta cura, on una jove transexual, la Raphaëlle, explica tot el seu recorregut vital. És un espectacle actual, bonic, emocionant, interessant i molt necessari per descobrir les dificultats en les que es troba una persona transexual.

Destacar la valentia de la Raphaëlle al narrar tota la seva experiència i obrir el seu cor a una butaca plena de desconeguts. Fa molt de goig veure-la explicar anècdotes i, escena a escena, repassar com va descobrir que era diferent a la resta, l’assetjament que això va suposar, com es va enamorar de la seva passió per la moda, de Barcelona, quins van ser els seus dubtes i pors amb el fet de ser transexual, les dificultats que ha d’afrontar en el seu dia a dia, etc. Hi ha escenes emocionants i d’altres molt tenses com, per exemple, la inseguretat al metro. Música i efectes visuals ajuden a narrar-ho tot i a transmetre i reforçar les diferents sensacions i reflexions.

A més de la història de la Raphaëlle, a l’espectacle també es fa una reflexió sobre la identitat de gènere i la realitat trans. Hi ha una pantalla enorme on es projecten entrevistes (persones del col·lectiu, els pares de la Raphaëlle, etc.) i el Carles Fernández Giua i l’Eugenio Szwarcer, de la companyia La Conquesta del Pol Sud, introdueixen aquestes imatges i fan de fil conductor de tot el que es vol explicar. Hi ha tant per aprendre que podríem passar dies i dies sencers al TNC.

Alguns dels testimonials són esfereïdors. Destacar, per exemple, l’entrevista a una noia transexual que s’ha vist obligada a exercir la prostitució. Malauradament, moltes persones transexuals es troben en aquesta situació, la qual cosa no fa més que accentuar els prejudicis i generar més vulnerabilitat i exclusió. Quant de talent desaprofitat, quantes d’aquestes persones podrien oferir molt més a la societat i ni tant sols en som conscients?

Desgraciadament, encara avui en dia els/les transexuals són unes de les persones més vulnerables de la nostra societat. Tenim massa prejudicis que cal començar a eliminar entre tots. L’educació i la cultura són les úniques armes per combatre l’odi que aquestes persones han de patir de forma molt injusta.

Algunes de les reflexions i idees que es llencen a ‘Raphaëlle’ són molt originals i interessants i un surt del TNC donant-li voltes al cap, la qual cosa s’agraeix, perquè el teatre no només ha de ser entreteniment, sinó també aprenentatge i emoció. Vam aprendre com la societat ha creat una etiqueta per la masculinitat i una altra per la feminitat i, per tant, les persones transexuals es categoritzen com a «diferents» quan, en el fons, tots hauríem de ser capaços d’explorar la nostra masculinitat i feminitat amb total llibertat i adoptar aquelles preferències que més ens escauen.

Vivim en una època complicada, amb una dreta rància, sense complexe ni vergonya que vomita tot el seu odi contra tot allò que es considera «diferent». Davant la por que tot això genera, sobretot pel col·lectiu LGTB+, la Raphaëlle Pérez és un bri d’esperança, perquè és tot positivitat, energia, valentia, tendresa i llibertat. Tant de bo que el futur li porti més projectes teatrals a aquesta actriu (i que puguem veure’ls) i, encara més, tant de bo que tingui una vida plena i amb tota la felicitat que mereix.

Aneu a veure ‘Raphaëlle’ a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya només fins el 2 de febrer. Feu-vos amb les vostres entrades a la web del TNC 👉https://www.tnc.cat/ca/raphaelle

[CRÍTICA 🎭] ‘Escenes d’un èxode. Li/ea/ving acte II’ a La Vilella: colpidora, impactant i necessària

Han passat molts dies, ho sé, no tinc perdó ☹☹☹

Aquest mes de novembre, del 7 al 10 per ser més exactes, es va representar a La Vilella una obra de teatre tant sorprenent com dolorosa, però 100% recomanable: ‘Escenes d’un èxode. Li/ea/ving acte II’ de la Cia Sargantana. Aquest és un projecte que el Jordi Pérez i l’Alba Rosa han anat cuinant a foc lent durant molt de temps, però amb tots els ingredients per guanyar-se el públic: una investigació molt acurada, molt de talent, molts detalls ben cuidats, un gran treball físic i una combinació de projeccions i música que treuen l’alè.

Quantes persones es veuen obligades a abandonar les seves llars i buscar una nova oportunitat a una «terra promesa»? Quantes d’elles emprenen un camí cap a un lloc desconegut, amb la maleta pràcticament buida, però plena de records, pors, tristeses i valentia? Quantes es queden pel camí i no poden arribar al destí que esperaven? Quantes aconsegueixen arribar-hi, però el que es troben no té res a veure amb el que se’ls hi havia promès?

Quantes persones mirem cap a una altra banda com si no passés res, com si tota aquesta realitat no anés amb nosaltres? Quantes ens despreocupem pel què li passarà a l’altre i ens fixem tant sols en el que passa al nostre dia a dia? A quantes no se’ns cau la cara de vergonya de ser tant egoistes?

‘Escenes d’un èxode. Li/ea/ving acte II’ és un espectacle que remou i que genera moltes preguntes. Crec que no en sé prou (ni de teatre ni de la dura realitat que pateixen milions de persones a tot el món) per poder descriure el que passa sobre l’escenari, però només sé que la funció em va impactar molt i em va arribar ben endins. És una obra molt necessària, perquè cal que prenem consciència d’aquesta realitat que ens envolta. Qualsevol de nosaltres ens podríem trobar en una situació semblant.

El Jordi Pérez i l’Alba Rosa fan un treball físic impecable i, de segur, acaben esgotats després de la funció. Entre els dos, representen la duresa que suposa marxar de casa. No només representen persones, sinó també situacions i sensacions amb figures que es queden guardades a la retina dels ulls. És una obra molt visual, on el cos i el moviment són els protagonistes.

També hi ha molts efectes visuals i tot està cuidadíssim fins al darrer detall. Imatges que apareixen per tot arreu, veus que expliquen històries, músiques, versos… Hi ha tanta informació i tantes sensacions que amb una vegada de ‘Escenes d’un èxode. Li/ea/ving acte II’ no n’hi ha prou.

Aquest projecte, a més a més, es fa gran i té com a objectiu involucrar a la societat. Per exemple, a la sala dels Carlins de Manresa, s’hi ha representat amb persones que han viscut migracions forçades. És una obra de teatre social, on es fa l’exercici de reflexionar sobre el dret al refugi d’una forma molt interessant.

Tant de bo que ‘Escenes d’un èxode. Li/ea/ving acte II’ de la Cia Sargantana es segueixi representant en nombrosos teatres de Catalunya i arribi ben lluny. Tant de bo que segueixi emocionant i conscienciant als espectadors i que els empenyi a col·laborar amb el seu entorn i ajudar a les persones que ho necessiten de debò.

Per estar al dia d’on es representarà el proper ‘Escenes d’un èxode. Li/ea/ving acte II’, no heu de fer més que seguir a la Cia Sargantana a les seves xarxes socials com, per exemple, el seu Twitter 👉 https://twitter.com/ciasargantana

Cesar

[CRÍTICA 🎭🎶] ‘La Rambla de les Floristes’ al TNC: un clàssic de Josep Maria de Sagarra que encara emociona

La Rambla és més que un passeig de Barcelona, és el centre neuràlgic de la ciutat, plena de turistes i de barcelonins i barcelonines que es desplacen als seus llocs de feina o punt de trobada amb els amics. Botigues de roba, de souvenirs, cafeteries, restaurants, floristeries… La Rambla i tot el seu voltant s’ha anat transformant a mesura que la ciutat ha obert els seus braços al turisme. Probablement, hagi perdut molta personalitat, però segueix tenint el mateix encant i importància a dins de la ciutat.

El 1935, el poeta, novel·lista, periodista i dramaturg Josep Maria de Sagarra va estrenar al Teatre Poliorama la seva obra de teatre ‘La Rambla de les Floristes’, situada a la Barcelona de 1867 (un any abans de la revolució, «la Gloriosa», que va portar el primer intent per establir la democràcia a Espanya).

El text és fantàstic, amb una història que es centra en les floristes que treballen a la Rambla. L’Antònia, interpretada amb molta sensibilitat per la Rosa Boladeras, és una florista molt interessant i amb molta personalitat. Ella veu com el seu entorn canvia i com les seves companyes floristes s’enamoren i s’aferren a l’amor amb passió però, a la vegada, com la realitat les condueix a la frustració. Tot canvia quan la seva neboda, la Carmeta (interpretada per la cantant de musicals Clara Altarriba), es vol casar amb el Tonet (David Anguera).

L’obra és tota en vers, però que això no espanti als espectadors (sobretot als més joves), perquè els diàlegs són tant directes i estan tant ben escrits, que no costa gens de seguir. És una obra molt àgil i, malgrat estar ambientada al 1867, és molt actual. Tothom qui estimi Barcelona, també estima la Rambla, escenari de moltes escenes quotidianes i d’esdeveniments importants com els tristos atemptats del 17 d’agost de 2017. L’obra no fa més que transmetre aquesta devoció per la ciutat i arriba al públic des de la primera escena.

Jordi Prat i Coll ha portat a la Sala Gran del TNC una adaptació molt moderna de la obra, amb tocs molt graciosos. Sí que és veritat que té un aire molt més seriós i contingut que no pas ‘Els Jocs Florals de Can Prosa’, però també compta amb molt sentit de l’humor i bogeria. A la obra, com a la mateixa Rambla, hi ha un goteig permanent de persones i personatges (alguns d’ells d’allò més estrambòtics). És una obra que crida molt l’atenció i que, en general, agrada a tothom.

L’escenografia de Laura Clos és preciosa i molt vistosa, amb un munt de flors per tot arreu. Però el que destaca més són les interpretacions. L’obra compta amb una gran colla d’actors i actrius que ho fan molt bé. També és cert que els personatges són molt atractius, atrapen el públic i és inevitable sentir-se identificat amb l’Antònia i la resta de floristes. La Rosa Boladeras, està fantàstica en el seu paper i alguns dels seus monòlegs posen els pèls de punta. També hi ha alguna cançó (tot i que l’obra no és musical exactament) que sona d’allò més bé.

Si voleu veure ‘La Rambla de les Floristes’ al TNC, teniu temps només fins aquest diumenge, així que voleu a fer-vos amb les poques entrades que queden a les darreres funcions aquí: https://www.tnc.cat/ca/la-rambla-de-les-floristes

L’obra després se’n va de gira per Catalunya i es representarà a un munt de ciutats com Lleida, Mataró, Manresa, Figueres, Girona, Badalona, Vic, Sabadell, L’Hospitalet de Llobregat, Viladecans, Tarragona o Granollers, entre moltes altres. No perdeu l’oportunitat de veure-la, 100% recomanadíssima!

Cesar

[CRÍTICA 🎭🎶] ‘Una altra Nit’ al Maldà: reflexions sobre els records i els punts de vista

Fotografia: Anna Turellols

Què són els records: la nostra percepció d’una experiència viscuda o el relat de ficció que hem creat al voltant d’una experiència viscuda? No és sorprenent comparar amb algú conegut la percepció que té cadascú d’una anècdota o una situació viscuda plegats?

El teatre buit, només amb una caixa i unes bosses i, de cop, els dos protagonistes i creadors d’Una altra Nit, el Pau Ferran i la Bàrbara Roig, que comencen a organitzar-ho tot, el que sembla ser un sopar d’amics. Un sopar amb una taula enorme i on tothom porta el que pot, la típica nit de Sant Joan o de cap d’any. Són aquestes nits on tothom comparteix experiències i records.

L’obra gira al voltant d’aquesta situació que tots podem reconèixer perquè tots les hem viscut. Aquestes anècdotes són records (tot i que cadascú pot tenir el seu punt de vista) o, en realitat, recordem el relat o ficció que n’hem fet amb el temps?

Una altra Nit és un espectacle molt interessant i sorprenent, perquè et fa pensar i, a la mateixa vegada, et fa qüestionar-te «què és això que estic veient?». Passem d’una escena on els dos personatges ho quantifiquen tot (per exemple, el número de paraules, vocals o consonants utilitzades en una escena de teatre), a un bailoteo molt salat de ‘Piece of My Heart’ de Janis Joplin i a un monòleg sobre Instagram molt graciós.

El millor de l’obra és la complicitat que tenen el Pau Ferran i la Bàrbara Roig, perquè són dos amics que es reuneixen al Maldà per explorar els records, tant les seves anècdotes com les que tots tenim. L’obra parla d’ells mateixos i de la seva feina. Són dos actors que treballen Nit, una obra breu de Harold Pinter de 1969 i, per això, la seva versió no podia dir-se d’altra manera que Una altra Nit.

Animeu-vos a visitar El Maldà a veure Una altra Nit perquè us sorprendrà. És una hora que passa volant i que inclou escenes molt divertides i amb molt sentit de l’humor. La Bàrbara i el Pau estan molt bé, fan molt riure i no deixen indiferents, perquè un surt al Carrer del Pi recordant anècdotes i experiències. Compreu les vostres entrades a la web de El Maldà ràpid perquè ja queda poc, aquest parell només hi seran fins el 3 de novembre!

Cesar

[CRÍTICA 🎭🎶] ‘La mort i la primavera’ al TNC: la Mercè Rodoreda més tràgica i fosca

Foto de May Zircus procedent de la pàgina web del TNC

La Mercè Rodoreda és una de les autores més importants de la literatura catalana i, sovint, tota la nostra cultura s’inspira i es fixa en les seves obres. Actualment, a la cartellera teatral de Barcelona s’hi representen dues adaptacions de les seves novel·les: per un costat, La Plaça del Diamant al Teatre Poliorama i, per un altre, La mort i la primavera al Teatre Nacional de Catalunya (TNC).

La mort i la primavera és una adaptació de la novel·la inacabada i que es va publicar el 1986, una vegada Rodoreda va morir. Al programa de l’espectacle llegim que a principis dels anys 60, la Mercè Rodoreda va presentar les seves novel·les La Plaça del Diamant i La mort i la primavera, escrites simultàniament, al Premi Sant Jordi. La primera es va convertir en una de les ficcions catalanes més reconegudes internacionalment i la segona, la Mercè Rodoreda la va anar perfeccionant i reescrivint fins el dia de la seva mort. Ella considerava que aquesta novel·la seria una «obra mestra».

La versió de La mort i la primavera que es pot veure al Teatre Nacional de Catalunya i que aviat marxarà de gira, ha estat dirigida pel Joan Ollé i compta amb el Joan Anguera, Pepo Blasco, Sara Morera, Rosa Renom, Francesc Colomer i Roger Vilà. Es tracta d’un repartiment molt jove, però amb molt de nivell i talent.

La mort i la primavera és una novel·la molt fosca, perquè explica la història d’un jove adolescent en un poble molt cruel. Consisteixen en un conjunt de reflexions que Mercè Rodoreda va fer sobre la mort. Els personatges expliquen imatges molt metafòriques i angoixants. És un text molt personal i molt íntim, amb molts símbols, però, malauradament, ens vam perdre molt.

No és una obra fàcil, però això no vol dir que estigui malament. Ara bé, seria recomanable anar una mica informat abans de començar la funció i tenint una idea clara del que es va a veure. El text de Mercè Rodoreda és excel·lent, però requereix una anàlisi en profunditat per no perdre’s cap detall (i nosaltres no ho havíem fet).

Tots els elements de l’obra de teatre (tant els vestuaris de Míriam Compte i Nídia Tusal, com la caracterització de Núria Llunell o la il·luminació de Lionel Spycher) són molt foscos i, fins i tot, podríem dir que esgarrifosos. Per tant, contribueixen a ambientar i a endinsar-se en aquesta història tant intensa i dramàtica.

Les interpretacions no podien ser millors i tots els actors i actrius estan fantàstics. Destacar la bona feina del Francesc Colomer, perquè el seu personatge és tot un repte i té una gran quantitat de monòlegs molt bonics. Aquest actor hi ha posat tot sentiment i el resultat és d’allò més satisfactori.

Teniu fins el 10 de novembre per veure La mort i la primavera a la Sala Petita del TNC. Podeu comprar les vostres entrades a la pàgina web del Teatre Nacional de Catalunya. Afanyeu-vos que ja sabeu que volen!

Cesar i Daniel